Ruta de l’Isard i les Marmotes

  • Punt de partida: collet de les Barraques
  • Distància: 5 km
  • Desnivell ascendent : 146 m
  • Desnivell descendent : 146 m
  • Temps estimat: 1,5 hores
  • Tipus d’itinerari: circular
  • Senyalització: inexistent
  • Es passa per algun espai natural protegit? Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser

Clicant el mapa trobareu tota la resta d’informació necessària per a fer la ruta, descripció, track de GPS, etc.

 Descripció de l’entorn

A través de la ruta de l’Isard i de les Marmotes a la forest del Pinatar, podrem passejar i conèixer una mica millor les forests arbrades dels solells de la vall del Rigard, i la fauna que hi habita. Aquests espais formen part de la Reserva Nacional de Caça Freser – Setcases, i del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.

Pel que fa a la vegetació ens trobem al límit entre el matollar de bàlec i els prats subalpins i alpins. El matoll de bàlec és la comunitat que crida més l’atenció quan floreix, a l’entrada de l’estiu, pel vivíssim color groc que cobreix aquests vessants. És una formació típicament sil·licícola, que té com espècie principal el bàlec (Genista purgans) i trobem també altres espècies com el ginebre (Juniperus communis ssp. Communis). A les parts més altes aquesta formació es converteix en ginebró (Juniperus communnis ssp. alpina) amb bàlec, i hi trobem altres espècies herbàcies com a diverses festuques.

A les parts culminals d’aquest espai és on s’estableixen els Prats subalpins i alpins, formacions herbàcies de curt període vegetatiu especialment adaptades al fet que importants gruixos de neu les colguin durant uns quants mesos a l’any, amb espècies tan característiques com les gencianes (Gentiana sp.) o la regalèssia de muntanya.

Entre la fauna típica de l’alta muntanya pirinenca l’isard (Rupicapra pirenaica) és, sens dubte, el mamífer més característic. Tot i això, cal dir que no és una espècie exclusiva d’aquests ambients, sinó que prefereix hàbitats més benignes de l’estatge montà i subalpí, però a causa de la gran pressió antropogènica, durant anys s’ha hagut de refugiar als indrets més inaccessibles. L’evolució recent de la població d’isards al Pirineu ha estat força espectacular a partir dels anys seixanta, fruit de la protecció que li oferien les Reserves Nacionals de Caça, després d’haver desaparegut de molts indrets durant els anys de la postguerra.

Els mascles adults d’isard romanen solitaris o en petits grups tot l’any a excepció del període de zel, mentre que els ramats (“cabrades”) de mida molt variable, estan formats per femelles adultes, cabrits i segalls (exemplars de l’any anterior). Estacionalment, es poden observar petits grups de mascles joves, a vegades acompanyats de femelles.

El període de zel es produeix durant la tardor. Durant el zel els mascles adults s’acosten als grups familiars i realitzen tot un seguit de rituals entre els mascles per marcar la dominància sobre un determinat grup de femelles. La primavera següent, en condicions normals, les femelles porten al món un sol cabrit (excepcionalment dos).

L’alimentació de l’isard, encara que depèn de l’hàbitat on es trobi, és fonamentalment herbàcia, però durant els hiverns molt rigorosos pot menjar branques, tiges i fulles diverses que pot trobar sobretot en zones arbrades.

Una altra espècie que podem trobar en abundància en aquesta zona és la marmota (Marmota marmota). És un rosegador de gran pes (fins a 7 kg abans d’hivernar) i mida, que havia desaparegut dels Pirineus al Pleistocè i procedeixen actualment de diferents alliberaments fets als Pirineus de França. El Ripollès és l’extrem més oriental de la seva actual àrea de distribució i no apareix fins al 1987. La majoria de les colònies conegudes se situen en medis supraforestals, per sobre dels 2.000 m, ja que requereix vessants oberts, on tingui visibilitat per a protegir-se dels seus predadors, orientats cap al sud, amb un tipus de terreny on pugui excavar bé els caus. La quantitat i qualitat de les pastures també és fonamental, i és per això que evita els indrets amb herba molt alta.

Entre els vertebrats que es poden veure en aquests indrets tenen també un especial interès el grup de les aus, entre les quals destaquen: l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), el voltor comú (Gypsfulvus) i el trencalòs (Gypaetus barbatus), entre els grans rapinyaires, i altres com el pardal d’ala blanca (Montifringilla nivalis) o la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus). Entre els amfibis i rèptils típics de l’alta muntanya pirinenca cal anomenar la granota roja (Rana temporaria) i tritó pirinenc (Euproctusasper).